LES CITACIONS

A part de les notes, el nostre discurs es pot interrompre per altres raons relacionades amb el model argumentatiu que seguim o amb les il·lustracions que triem. És el cas de les citacions. La citació és la "veu" del discurs d'algú altre que nosaltres decidim incorporar en el nostre text, perquè l'hem trobat oportú per als nostres objectius. La naturalesa del treball pot exigir més o menys presència de citacions: un comentari sobre una determinada obra justifica l'aparició sovintejada de passatges d'aquesta dins del que s'està redactant. Umberto Eco, en el capítol de Come si fa una tesi di laurea (1977), resumia magistralment l'abast d'aquest recurs: "En la pràctica, les citacions són de dos tipus: (a) se cita un text que s'interpreta a continuació i (b) se cita un text en suport de la interpretació personal."

En general, un text inserit dins el nostre acostuma a aparèixer senyalat. Les cometes ("",«») són el signe més habitual que serveixen per delimitar els passatges breus que s'integren en el mateix fil del discurs. Usar les altes o angleses ("") o les baixes o franceses («») no suposa una diferència específica, encara que hi ha diverses tradicions tipogràfiques que defensen fer servir les unes o les altres.

Quan la citació és prou extensa o ho demana per les seves característiques (textos en vers, per exemple), es justifica que se li dediqui íntegrament un paràgraf, ara sense cometes. En aquest cas, el format del paràgraf varia en el seu marge esquerre, i alguns autors recomanen de fer servir un cos de lletra més reduït:

Si una citació directa té una longitud de més de tres línies mecanografiades, cal posar-la fora del redactat, en un paràgraf nou i amb un sol espai d'interlineat. […]
En la citació cal respectar la divisió en paràgrafs de la font original. Els paràgrafs que en la font apareixen immediats, cal separar-los amb un interlineat d'un sol espai. Els paràgrafs provinents de dues fonts diferents s'han de separar amb un doble espai.

(W. G. Campbell i S. V. Ballou, Form and Style, Boston, Houghton Mifflin, 1974, p.40)

Les fonts de la citació

En els paràgrafs anteriors hem citat sengles passatges d'Umberto Eco i de William Campbell i Stephen Ballou. Es tractava de dues estratègies diferents, la incorporació dins el nostre paràgraf -en el cas d'Eco- i el paràgraf a part -Campbell i Ballou-. Ho hem fet a partir de traduccions pròpies i mirant de proporcionar unes informacions ordenades i convencionals que puguin guiar el lector fins a trobar el text original d'una manera segura i econòmica.

Un motiu bàsic de l'atenció i la cura en les referències és l'honestedat intel·lectual. Quan escrivim sobre un tema donat i l'adrecem al conjunt dels nostres col·legues, professors o estudiosos, hem de reconèixer que no partim del no-res. La mateixa situació comunicativa fa pressuposar uns precedents, l'adscripció a un model teòric establert -potser també la crítica a aquest mateix model- i, en definitiva, la relació amb uns textos previs al nostre discurs que resulten més o menys familiars als especialistes. És de justícia, doncs, indicar al possible lector de quina font bevem i on es pot adreçar per contrastar les dades que li presentem.

Una segona raó ha tingut a veure fins als nostres dies amb les qüestions derivades de la propietat intel·lectual, una figura jurídica que protegeix els drets de l'autor. Aquest és un terme molt complex que, amb l'aparició dels nous mitjans i canals de difusió de les idees i de comunicació, està essent debatut per les diferents instàncies interessades (autors, editors, juristes, comunicòlegs...). Els matisos i les restriccions en aquest terreny separen la citació del plagi. S'ha dit en broma que quan un treball copia d'un altre -sense indicar-ho expressament, és clar-, estem davant d'un plagi, però que quan ho fa de dos o tres altres ja és un treball d'investigació.

Tot i que pugui semblar carregós, cal assenyalar el deute amb autors anteriors on som conscients que els aprofitem, i crear les condicions de recuperabilitat, inexcusables en els treballs d'erudició o recerca.

Avui dia no existeix només un sol criteri de com fer aquestes indicacions, sinó que diferents escoles i especialitats han desenvolupat sistemes més o menys equivalents. Existeixen les versions estandarditzades de vocació internacional, com les normes ISO-960 i ISO-960-2 per a documents electrònics, una versió reduïda de les quals podeu consultar aquí

D'altra banda, diverses agrupacions acadèmiques han desenvolupat els seus propis sistemes: l'APA (American Psycological Association), la MLA (Modern Language Association of America), el conegut com Vancouver (sota els auspicis de l'International Committee of Medical Journal Editors) o Chicago (propi d'aquesta universitat)... Aquestes sistematitzacions formen part de "Llibres d'estil" metodològics que acostumen a contenir, a més, indicacions de com presentar el material, com construir l'índex de tot el treball i la bibliografia, etc.

Maneres de citar

Simplificant, els dos sistemes bàsics de referència en la citació que trobem amb més freqüència són el d'autor-data i el de citació-nota.

El sistema autor-data ha aparegut especialment en publicacions de caràcter científic i tècnic. Permet la introducció de les dades amb unes relatives comoditat i economia, i imposa un subordre cronològic a la bibliografia, com veurem més endavant. El gran divulgador científic Stephen Jay Gould gairebé es disculpava per utilitzar-lo el 1981, en els preliminars de The mismeasure of man:

El lector accedeix immediatament a les dues dades que de fet importen a tota investigació històrica: el qui i el quan. Considero que aquest sistema de referències és una de les poques contribucions que els científics -les dots literàries dels quals no solen ser excessives- podrien fer a d'altres camps del saber escrit

Gould no solament va encertar-la en el seus continguts -que han convertit el llibre en un clàssic de l'argumentació antiracista-, sinó que va contribuir poderosament a difondre el sistema de citació en àmbits que no hi eren familiars.

Per contra, el sistema citació-nota ha estat el més tradicional, i deixa més marge de maniobra a l'autor -amb el perill de "descarrilar" més fàcilment, també.

En el nostre treball volem incorporar-hi la citació literal que José Martínez de Sousa fa de "cita" en el seu Diccionario de lexicografía práctica, publicat per l'editorial Bibliograf de Barcelona en la seva primera edició (1995). Tenim dues possibilitats:

a) Segons el sistema autor-data: Si entenem "citació" només com "ley, doctrina, autoridad u otro texto que se alega como prueba de lo que se dice o escribe" (Martínez, 1995: 63), sembla que renunciem que les possibles citacions siguin objecte de crítica. [...]

b) Segons el sistema citació-nota: Si entenem "citació" només com "ley, doctrina, autoridad u otro texto que se alega como prueba de lo que se dice o escribe"1, sembla que renunciem que les possibles citacions siguin objecte de crítica. [...]
_________________________
1 José Martínez de Sousa, Diccionario de lexicografía práctica, Barcelona, Bibliograf, 1995, p. 63.

Poden haver-hi models híbrids a partir d'aquests dos. Però en tot cas, la manera com estructurem la bibliografia com a capítol del nostre treball té una importància extraordinària i ha de ser coherent amb la manera com fem les citacions, ja siguin en un format o en l'altre.

Les informacions de la citació

Moltes de les universitats catalanes ofereixen als seus estudiants -generalment dins la pàgina web de la biblioteca- una guia de com obtenir, manejar i redactar citacions i bibliografies. Podeu veure les següents, de vegades allotjades en l'apartat "Recursos" o "Llibre d'Estil" de les respectives pàgines:

Les dades pertinents s'obtenen de la portada del llibre o de la revista (millor que de la coberta o sobrecoberta), dels fulls de crèdits, de les caràtules o de la informació impresa (DVD, VHS, CDs, etc.) Algunes altres dades complementàries poden ser d'utilitat en bibliografies específiques (número ISBN, ISSN, etc.) Vegeu-ne un repertori aquí