EL PARÀGRAF

Molts de manuals de redacció i d'expressió escrita dediquen planes i planes a explicar què és un paràgraf i analitzar in extenso tots els tipus de paràgraf possibles. Nosaltres procurarem no marejar-vos amb tantes disquisicions i ens limitem a convidar-vos a llegir un text molt breu del filòsof francès Jean Guitton sobre el paràgraf. És realment difícil explicar tan bé i amb tan poques paraules l'art de la composició d'un paràgraf, l'art de repetir les idees i de matisar-les subtilment. L'estil potser us semblarà en algun moment una mica passat de moda -heu de tenir en compte que es tracta de passatges d'un llibre escrit el 1951-, però podeu estar ben segurs que el contingut està completament al dia.

I. El problema de l'ordre
II. El paràgraf i l'atenció del lector
III. El centre de gravetat del paràgraf

Teoria del paràgraf

I. El problema de l'ordre

Vegem ara com fer lúcid un esborrany monstruós -problema que el geni de Pascal va poder evitar morint-se a temps. Només un talent reconegut per tothom, un heroisme, una santedat manifesta poden glorificar un esbòs. La resta dels humans té l'obligació de treballar i perfeccionar. I només ho aconseguim a través de l'ordenació dels materials i d'un treball penós de valoració, de jerarquia.
Diguem des del principi que no hi ha un ordre perfecte. A qualsevol disposició de les matèries se'n podria preferir una altra, justificant-la amb motius raonables. Es tracta de no deixar-se inquietar per la idea de la perfecció total, i de fer escalar a un grau més alt de netedat el pla que es presenta al nostre esperit.
Per a això, rellegeix les teves notes: tria'n aquelles que s'acostin més al tema en qüestió. El pensament és musical, i pressuposa temes que es perden i es tornen a reprendre. Però, ¿com reconèixer els teus propis temes?
Classifica les teves notes en seccions, com fan els editors amb les notes de Pascal. Aleshores hauràs creat arxipèlags, aglomeracions de pensament.
Suposo que hauràs discernit els temes fonamentals. Ara convé que els disposis segons un ordre.
L'ordre és un camí reial que va del simple al complex, del conegut al desconegut, del que és admès per tothom al que només admeten les intel·ligències més despertes.
Hi ha una manera de comprovar si les parts d'una redacció s'han disposat ordenadament. Consisteix a preguntar-se si es pot completar cada part amb la fórmula: Encara n'hi ha més? Si jo fos mestre de retòrica, aquest seria el Sèsam que faria ensenyar primer als infants.
Però ens caldran altres coses. Ho sé: la majoria dels nostres contemporanis no observen la regla que ara formularé i que, fins avui, era tan eluctable com la netedat. S'estalvien aquest treball d'ordenació i lliuren als lectors els seus conglomerats. Se'ls veu duent a ca l'impressor una massa aurífera: l'absència de punts i a part disposats raonablement, de paràgrafs diferenciats, indica prou bé al lector que no cal que cerqui lligams entre les idees. O bé, ben al contrari, l'autor lliura la seva obra en fragments, negligint les idees intermèdies i els passatges, com si es tractés de publicar vestigis. Certament, el talent està per sobre de les regles i es materialitza alliberant-se'n. "O gramàtic, deia Claudel, en els meus versos, no hi cerquis el camí, cerca-hi el Centre!". I tanmateix, a nosaltres els pedagogs ens és permès preferir les disciplines antigues que aconsellaven de penalitzar (de castigar-se, diríem), de podar tot allò que no era necessari, d'explicar només el que era indispensable. No es tractava ni de produir un discurs interior ni de semblar-se als oracles, sinó d'aturar-se a mig camí entre el continu de la pàgina sense punts i a part i el discontinu de les màximes lacòniques.

II. La doctrina del paràgraf i l'atenció dels lectors

A vegades els professors s'han de preguntar per què l'exercici -encara que sigui excel·lent- d'un alumne du la marca de la joventut. No s'hi ha omès res; se'n podrien extreure frases dignes d'autoritat. Què li falta, doncs, a aquest treball? I ¿quina és la diferència entre el que l'esperit humà pot produir, als cinquanta anys o als setze, sobre un mateix tema?
Certament els estudiants no estan mancats de talent i enginy. La llàstima és que tenen massa idees, que no saben triar-ne una i desenvolupar-la: és com si la natura volgués crear un arbre que fos a la vegada faig, roure i bedoll i no volgués distingir-ne les espècies.
L'abundància és també el problema de molts llibres: s'hi diu tot; no se'n destaca res. Podem excusar els nostres joves, tanmateix, en aquesta nostra època que converteix en virtut de maduresa les miscel·lànies i les febres de l'adolescència. Coneixem novel·les-riu que són dignes d'admiració i, és clar, cal més seny per conduir una obra de tres mil pàgines que per cisellar trenta sonets: els Misérables són més dignes d'admiració que els Trophées. Cal dir, però, que allò que inclina a preferir, tot i els seus llots, el gènere fluvial és la impotència que se sent de ser font, és a dir de compondre, de concentrar i de triar. En conseqüència, donem al lector la totalitat de la nostra inspiració, el licor i el pòsit.
D'aquesta manera el treball que s'ha d'aconsellar als joves no és pas tant el d'amuntegar idees o informacions i fatigar frase rera frase, sinó ben al contrari el de triar una idea i desplegar, com una catifa, tots els seus plecs. És aquesta la feina que abans ensenyava la retòrica. I sens dubte hi barrejava molta pedanteria i foscor. S'equivocava, en el fons?
La nova retòrica s'hauria de purificar de l'inútil, com Descartes va purificar fa temps la lògica i l'àlgebra reduint-les a alguns principis. Tenia raó de dir que la multitud de regles és una excusa per als peresosos. L'esperit, sempre astut i a l'aguait per trobar una excusa, adopta mètodes rigorosos i resolucions heroiques per estalviar-se'n l'observació, dient-se en secret: "Aquestes regles són massa fortes per a mi i veritablement impracticables". El difícil en la vida, si hi volem fer algun progrés, és decidir una pràctica simple que sigui d'aplicació quotidiana, més que una altra que haguem d'aprendre durant mesos. És per fer aquest camí que vaig empescar-me un exercici molt fàcil i ric en conseqüències, al qual podríem tal vegada reduir la retòrica.
Una de les meves sorts va ser haver admirat a sisè curs un llibre que s'anomenava el Mètode literari i que duia com a subtítol "Diari del Professor d'una classe de Primer". L'autor era un professor de l'institut Hoche de Versailles, el sr. Bézard. No sé si la llibreria Vuilbert, que l'havia editat, encara el ven, però donaria qualsevol cosa per tornar a tenir-ne un exemplar, el qual em recordaria un munt de bons consells. Assisties a una classe primer com si, havent aixecat la coberta d'un rusc, veiessis les abelles fabricant la mel. El sr. Bézard no proposava mai una regla sense mostrar-ne de seguida l'aplicació, perquè el llibre estava fet, principalment, a partir de les reflexions i els treballs dels alumnes. El que fa malbé, em sembla, els llibres de preceptes és que només us proposen coses perfectes; un examen de selectivitat no ensenya gaire res, perquè proposa un model massa inaccessible. En el llibre de Bézard hi havia models admirables: exercicis d'estudiants una mica corregits per ell; però hi havia també fruits mediocres que volien tranquil·litzar i donar confiança. S'hi llegien diàlegs entre el professor i l'alumne transcrits de la realitat; recordo una visita de l'inspector general enmig d'una lliçó sobre La Fontaine, on Bézard mostrava com n'era de difícil per a un inspector general d'improvisar una intervenció justa i eficaç; l'inspector de Bézard se'n sortia.
El que Bézard ensenyava era a prendre notes, a redactar fitxes que fossin útils per a tota la vida. Si hagués seguit els seus consells, ara tindria un tresor: cap dels meus esforços passats s'hauria perdut. Allò que desencoratja en els estudis és veure que els coneixements no s'han adquirit per sempre, que no es conserven, que no se sumen els uns amb els altres en un desenvolupament continu i substancial. Si ho hagués sabut! Si hagués fet cas a Bézard! Les rares vegades en què vaig practicar els seus consells en l'art de les notes en vaig obtenir la recompensa: i, després de trenta anys, les fitxes confegides segons les seves regles encara em fan servei.
Bézard ensenyava per activa i per passiva la teoria del paràgraf. L'havia apresa dels professors de la bona època, de Taine, de Prévost-Paradol, de Brunetière. També l'hauria pogut trobar a Lachelier, a P. Bourget o a A. France. És la llei de tota redacció; no tinc cap dubte que un se'n pot apartar, i cal fer-ho a mesura que s'avança i que l'Escola pesa menys sobre la vida. Sempre cal renunciar a les regles si es vol arribar al moll de l'os de l'art. Però aquest allunyar-se'n suposa que es posseeixen, perquè es va més enllà…
La doctrina del paràgraf, quan s'ha entès, proporciona el mitjà per escriure bé, per exposar bé, com també per llegir bé i aprofitar, durant molt de temps, les lectures redactant notes que no caduquin. El servei més gran que es pot retre a un jove és ensenyar-li aquest mètode, com feia Bézard en els anys de Secundària i de Primària.
Es basa en un principi clar i cert, però que oblidem de seguida que l'hem explicat: el caràcter estret i oscil·latori de l'atenció. El coll d'ampolla de l'atenció és petitíssim i l'elixir s'hi ha d'abocar gota a gota. L'esperit és volàtil; l'atenció s'assembla a un far que il·lumina un segon, i després s'apaga i es torna a encendre. És possible que l'atenció estigui relacionada amb aquest moviment de respiració que va i ve. Per fer-se entendre s'ha de segmentar tant com es pugui, no dir més d'una cosa a la vegada. Encara més, s'ha de repetir. Un professor de llengua em deia que considerava un mot com a sabut pels seus alumnes quan l'havien oblidat i reaprès nou vegades. En qualsevol cas, per expressar el pensament cal tallar i discernir tant els aspectes que comporta el seu objecte, com els principis implícits que suposa. Aquests aspectes, aquests principis, una vegada sabuts s'han d'exposar un darrere l'altre. Veure cosir mentre es treballa és bo: ens recorda que tot en la vida es fa punt per punt, segons la cita de la sra. Valmore que recorda Sainte-Beuve.
La dificultat en l'ensenyament, en l'exposició o en la propaganda és repetir-se sense donar la impressió que t'estàs repetint: perquè a l'orella i l'esperit els agrada tant retrobar sota una altra aparença el que ja coneixen (com passa a les rimes), com detesten el retorn a l'idèntic. Foch, en les seves converses privades, explicava que l'art del comanament en les batalles consistia a mantenir a tort i a dret la mateixa ordre, però canviant-ne el so, de manera que les tropes sempre tinguessin la idea que hi havia alguna novetat, sense la qual es desesperaven de seguida. I calia sempre trobar idees diferents per estalviar el patiment de lluitar i morir. Goethe té pensaments comparables; i Bergson també. Repetir diferentment, tornar a dir de forma nova, serà sempre la regla de l'art de parlar als homes. L'ordre de la caritat, deia misteriosament Pascal, aquest ordre sense aparença d'ordre que admirava en l'Evangeli, consisteix en la digressió sobre cada punt que es relaciona amb el final, per acabar demostrant-lo sempre.
A partir d'això, jo ensenyava als meus alumnes que el secret de tot art d'expressar-se consistia en dir la mateixa cosa tres vegades. Ho anuncies; ho desenvolupes; i ho resumeixes breument. Després es passa a una altra idea. I els meus alumnes d'aleshores en van fer una cançó:

Diem que anem a dir-ho
Ho hem dit
Diem que ja ho hem dit

cançó que jo deixava que anessin modulant, i recordo que un director, que va aparèixer al final de la cançó i va sentir martellejar trenta veus sonores: Diem que ja ho hem dit, no va gosar passar i va girar cua estupefacte. Aquest és, malgrat tot, un precepte útil, eficaç, encara que poc usat.
N'estava tan convençut que, endevinant que caminar a contracorrent és la veritable naturalesa del pensament, que l'art consisteix a transformar les intuïcions en conclusions i que la darrera cosa a trobar és el pensament inicial, ensenyava primer als infants a escriure al final d'un full en blanc la frase conclusiva. Havia de començar per: EN CONSEQÜÈNCIA…
El procediment que consisteix a invertir el treball natural de l'esperit des de la finalitat a la qual es vol arribar, i d'allí remuntar als principis, és el que Edgar Poe recomana i confessa en les seves planes sobre la filosofia de la composició. Poe recorda com Dickens havia escrit una de les seves novel·les: després de submergir el seu heroi en les dificultats, n'havia redactat el segon volum. Posteriorment va confegir el primer volum de manera que preparés i expliqués el segon. I Poe remarca que un autor ha de conèixer el desenllaç abans de prendre la ploma.

III. El centre de gravetat del paràgraf

El lector em disculparà per oferir-li el full que acostumava a dictar als meus estudiants a principi de curs. No el passava pas ben bé al principi, ja que, perquè una lliçó sigui profitosa, cal que la víctima hagi pres consciència dels seus defectes. Només després de tres derrotes es té dret a una lliçó de qualitat.
"De la mateixa manera que una casa és feta amb pedres, una redacció es fa amb paràgrafs. Un paràgraf és l'espai fet entre dos punts i a part. Un espai que generalment ha de tenir entre quinze i vint-i-cinc línies.
On es troba el cap del paràgraf, és a dir la part central i motriu? A la cua. El final del paràgraf n'és també el principi, i és al final de tot que s'ha de situar la frase que en resumeix la idea fonamental.
Això ens suggereix el millor mètode per aprendre a fer un bon paràgraf. Consisteix a agafar un full en blanc i escriure-hi, tres línies abans del final, Per aquesta raó…, o bé D'això es pot deduir que… podem concloure que… en definitiva… ras i curt… resumint… ningú no negarà que… tothom estarà d'acord que… Aquesta fórmula porta a la conclusió del paràgraf: una frase lapidària, destacada, simple, clara, de vegades directa, sovint una mica paradoxal. A partir d'aquesta frase edificarem la resta del paràgraf.
La introducció del paràgraf ha de ser idèntica a la conclusió. La frase introductòria anuncia el que vindrà després: Nosaltres veurem que… Ara podem veure que…"

Jean Guitton, Le travail intellectuel. Conseils à ceux qui étudient et a ceux qui écrivent. París: Aubier, 1951. (Traducció de Sadurní Martí i Xavier Renedo)