El funcionari de la policia té la màquina d'escriure al seu davant. L'interrogat, assegut davant d'ell, respon a les preguntes balbucejant lleugerament, però procurant de dir tot el que ha de dir de la forma més precisa i sense ni una paraula de més: "Aquest matí he anat molt d'hora al sòtan per engegar la calefacció i he trobat totes les ampolles de vi darrere la caixa del carbó. N'he agafat una per beure-me-la a l'hora de sopar. No sabia pas que havien espanyat la porta del celler del pis de dalt." Impassible, el funcionari tecleja ràpidament la seva fidel transcripció: "El sotasignat, havent-se dirigit de bon matí als locals del sòtan per procedir a engegar la instal·lació tèrmica, declara haver ensopegat casualment amb la troballa d'uns quants productes vinícoles, situats en posició posterior al recipient destinat a contenir el combustible, i d'haver efectuat l'extracció d'un dels esmentats articles vinícoles a fi i efecte d'ingerir-lo en l'àpat vespertí, no tenint coneixement de la sostracció ocorreguda en la planta superior."
Tots els dies, sobretot de cent anys ençà, seguint un procés avui ja automàtic, centenars de milers dels nostres conciutadans tradueixen mentalment, a la velocitat de les màquines electròniques, la llengua italiana a una antillengua inexistent. Advocats i funcionaris, gabinets ministerials i consells d'administració, redaccions de diaris i de telenotícies, escriuen, parlen i pensen en l'antillengua. Característica principal de l'antillengua és el que jo definiria com el terror semàntic, és a dir la fugida davant de qualsevol paraula que tingui un significat en ella mateixa, com si ampolla, calefacció o carbó fossin paraules obscenes, com si anar, trobar o saber indiquessin accions infames. A l'antillengua els significats són contínuament defugits, destinats, en definitiva, a convertir-se en una mena de vocables que per ells mateixos no volen dir res, o només volen dir coses vagues i inaprensibles. "Tenim una línia subtilíssima, formada per noms units per preposicions, per una conjunció o per uns quants pocs verbs buidats de la seva força", com ha dit molt oportunament Pietro Citati, que ha donat una exacta descripció d'aquest fenomen en les planes d'aquest mateix diari.
Qui parla l'antillengua sempre té por de mostrar familiaritat i interès per les coses de què parla, i se sent obligat a donar a entendre el següent: "Jo parlo d'aquestes coses per casualitat, però la meva funció va molt més enllà de les coses que dic i que faig, la meva funció està per damunt de tot, fins i tot per damunt de mi mateix." La motivació psicològica de l'antillengua és la manca d'un contacte veritable amb la vida, és a dir, en el fons, l'odi per un mateix. La llengua, en canvi, viu només d'un contacte veritable amb la vida que esdevé comunicació, i d'una plenitud existencial que esdevé expressió. Per això on triomfa l'antillengua -l'italià dels qui no saben dir "he fet" i diuen "he efectuat"- la llengua és assassinada.
Si el llenguatge tecnològic del qual ha parlat Pasolini -és a dir el plenament comunicatiu, instrumental i homologador dels usos més diversos- s'empelta en la llengua, no farà res més que enriquir-la, eliminar-ne irracionalitats i llasts, oferir-li noves possibilitats (al principi només comunicatives, però que acabaran creant, com ha passat sempre, una àrea pròpia d'expressivitat); però, si s'empelta en la l'antillengua, en patirà de seguida el contagi mortal, i fins i tot els termes tecnològics es tenyiran del color del no res.
L'italià per fi ha nascut -ha dit, en síntesi, Pasolini-, però jo no me l'estimo perquè és tecnològic. L'italià s'està morint des de fa temps -dic jo- i només sobreviurà si aconsegueix de convertir-se en una llengua instrumentalment moderna, però no es pot dir de cap manera que, trobant-se en el lloc en què es troba, estigui en condicions d'aconseguir-ho. El problema no es planteja pas d'una forma diferent en el llenguatge de la cultura i en el del treball pràctic. Pel que fa a la cultura, si s'entén per llengua tecnològica aquella que es cenyeix a un sistema rigorós d'una disciplina científica o d'una escola de recerca, i si això implica, per tant, la conquesta de noves categories lèxiques, o un ordre més precís en aquelles ja existents, i una estructuració més funcional del pensament a través de la frase, benvinguda sigui i tant de bo que ens alliberi de tota aquesta fraseologia genèrica que ens amenaça. Però si no és res més que una nova col·lecció de substantius abstractes que ha de servir d'aliment a l'antillengua, el fenomen no és nou ni és positiu, i la instrumentalitat tecnològica només és una ficció.
Em sembla, però, que el problema ha de començar a resoldre's en el llenguatge parlat a la vida pràctica de cada dia. Quan porto el cotxe a un garatge a causa d'una avaria, i intento d'explicar al mecànic que "aquesta cosa que connecta amb allò altre em sembla que està fent malbé aquella altra cosa", el mecànic, que fins aleshores ha parlat en dialecte, examina el motor i explica amb un lèxic molt i molt precís, i construint frases d'una gran economia sintàctica, tot el que li està passant al motor del meu cotxe. A tot Itàlia cada peça de la màquina té un sol nom, el mateix a tot arreu (fet completament nou respecte a la gran diversitat dels llenguatges agrícoles, no tan nou en relació amb els diversos lèxics de les arts i els oficis), cada activitat té el seu verb, cada càlcul el seu adjectiu. Si la llengua tecnològica és aquesta, aleshores jo sí que hi crec i hi tinc tota la confiança.